L'Expressió d'Altea: Obrint Pas: “Volíem mostrar la València resistent que nosaltres coneixem”

Políticament i socialment compromesos, parlem amb ells de València, de la seua última gira, del futur del grup i de resistència i construcció d’alternatives. 'Coratge', alegria, lluitar, crear, construir, moviment: fa la impressió que es creuen allò que canten.

“Coneixes Benimaclet? Doncs quedem a la plaça”. I allà esperem Xavi Sarrià, que arriba, mans dins les butxaques, a pas tranquil. Encaixa la mà del fotògraf i de seguida pregunta, eufòric: “què, anares al partit?”. El “partit” és el que el dia anterior a la nostra trobada havia creuat el Llevant, l’equip que li treu la son a Sarrià, amb el Deportivo de la Coruña al Ciutat de València en la Copa del rei, i que el cantant estava maleint haver-se perdut després de la remuntada que havia protagonitzat l’equip granota. Miquel Ramos no arriba i Xavi toca un parell de vegades el seu company i el reny un xic, com només pots retreure-li les coses a un col·lega a qui coneixes de tota la vida. Deu ser la quarta vegada que Germán, el nostre fotògraf, mesura la llum de la plaça, on ja ha caigut el sol. I continuem esperant Miquel, mentre parlem de la precarietat laboral al món del periodisme. En una hora i busques, Xavi s’ha compromès a llegir el manifest en suport del Park Alkosa, el col·lectiu que hui acabarà tancant-se en vaga de fam a la Seu de València. Està nerviós i no vol fer tard. Arriba Miquel, que camina de pressa, pegat al mòbil. “Ens hem clavat en un embós”, es disculpa. Saluden un grup de coneguts que espera a la plaça, un altre company i un tercer que passa damunt d’una Valenbici i crida alçant el braç: “ie, Sarriàààà!”. Germán comença a tirar les fotos, intentant captar l’essència del barri que ha vist créixer els membres d’Obrint Pas, com a grup i com a veïns orgullosos que en són. Obriren la gira Coratge amb un concert al poliesportiu de Benimaclet i tancaran l’any al Festivern. En els seus anys de trajectòria, quasi han pegat la volta al món i continuen volent rodant-lo. Mantenen, però, la senzillesa dels xics de barri.

P: Han passat per Veneçuela, Palestina, Alemanya, Croàcia, el Sàhara, Japó... Què us queda per fer, ara?Xavi Sarrià: Sempre hi ha llocs que visitar. El fet de poder viatjar i poder anar a països tan diferents i conèixer tantes cultures i tantes realitats del nostre món ens ha motivat molt, des de sempre. Sempre intentarem anar un poquet més enllà, o més prop, i conèixer el que no coneixem.
Miquel Ramos: Tenim diversos projectes per l’any que ve, però encara no estan tancats.

P: Ho deia perquè, després del disc-llibre que han fet, amb eixa edició tan acurada, pareix un comiat... un punt d’inflexió, com a mínim. X. S.: Al disc hem volgut mirar enrere després de l’any que vam estar parats. Fa dos o tres anys ens vam plantejar què volíem fer, i vam decidir seguir i fer este disc. No sabem què passarà ara, si farem més discos o no. Fer un disc-llibre ens motivava molt; parlar de temes dels quals no havíem parlat, com ara les nostres pròpies històries, d’on venim, com hem crescut, tot el que ha fet la nostra generació. A partir d’ací, ja vorem. Ara mateix no sabem molt bé què passarà amb el grup l’any que ve, o d’ací dos anys.

P: És un disc en què apareix de manera directa la gent de la seua generació, però també aconsegueixen que hi escriga unes paraules Eduardo Galeano...X.S.: Que Galeano escriguera va ser l'hòstia, i va dir que sí de seguida! Justament ell acabava d’entrevistar Raimon, així que coneixia el País Valencià... Al disc apareix gent a qui no coneixíem -com Galeano i d’ altres escriptors- i que han marcat molt les nostres vides, però també gent molt propera amb la qual hem compartit molts viatges... Des de la nostra gent, el que diem els herois quotidians -eixa gent que és invisible, però que fa moltíssim treball imprescindible-, fins a gent més coneguda; tots ens han influenciat i han fet el que hui és Obrint Pas.

Els valencians sempre hem caigut molt en el pessimisme, en això de què ‘mai canviarà res’. Necessitem creure que tot pot canviar

P: I a tota eixa gent imprescindible, la posen de protagonista al videoclip de La vida sense tu. Jo pensava que parlava d’una desparella! Com sorgeix la idea?
X.S.: La cançó és una metàfora. Parla d’una relació d’amor d’una parella, però també pot ser una cançó d’amor a València. Dintre d’eixa xicoteta història d’amor i desamor, hi ha una història d’amor i desamor a la nostra ciutat. Per això obrim amb el sampler d’Estellés, perquè està basada en eixe concepte d’Estellés de cantar a València des de les històries del dia a dia. Vam decidir fer el videoclip mostrant eixa altra València que no es coneix molt fora, tot i que nosaltres la vivim cada dia, i de la qual també ens hem de sentir orgullosos. Ens interessava molt que eixiren les persones d’eixos moviments i centres socials; eixe rostre humà de la València resistent.
M. R.: Volíem mostrar la València que coneguem, reivindiquem i no volem abandonar; no la imatge que s’ha donat de València, d’una banda derrotista, d’altra com un aparador d’esdeveniments. El comentari que ens sol fer la gent és “Ie, heu tret la València que està ahí amagada, però que està!”

P: A vostès també els passa que quan vénen els amics de fora, diuen: “ah, València mola, no és el que jo pensava...!”?M.R.: Clar que mola! És de veres.
X.S.: És el que ens hem trobat sempre quan hem anat de viatge: ‘Sou de València?’, ‘ah, son fatxas...’ I sempre hem d’anar reivindicant que n’hi ha una altra València, però és que cada vegada és més evident, i està creixent més i es fa més visible. València és molt més que els grans titulars de corrupció.
M.R: A més tu vas als pobles i et dones compte que eixa València que nosaltres reivindiquem, allà existix i està present tant a nivell de festa popular, com a nivell organitzatiu. Als pobles n’hi ha una energia i una recuperació de tot el que nosaltres reivindiquem, que és molt evident. Quan vénen els nostres tècnics, que són catalans, a La Marina o la Vall d’Albaida es porten una impressió molt diferent.

P: Vol dir això que ja no queda res de la ciutat a la qual cantaven, en els vostres inicis, en A València?X.S.: La València d’ara és una evolució d’eixa València a la qual cantàvem. A la València de principis dels 90, la llengua vivia una situació molt més de desprestigi que ara. Érem les primeres generacions que havíem estudiat en valencià. Vam créixer amb moltíssima il·lusió i moltes ganes enfrontant-nos a un context complicat: hi havia molts pocs grups de música, molts pocs locals. Els que hi ha ara, vénen d’eixa lluita, d’eixa gent jove que va estar treballant molt de temps creant eixe teixit. Eixa cultura de resistència és la que ens ha permès estar hui ací. No només resistir, sinó créixer d’una manera espectacular.

P: Sempre parlen de lluita, de ràbia, però sempre des d’un llenguatge en positiu. Mai no han perdut l’esperança?X.S.: Hem de ser optimistes, sempre ho hem sigut. Els valencians sempre hem caigut molt en el pessimisme, en això de què ‘mai canviarà res’. Necessitem creure que tot pot canviar, però només podrà canviar amb l’esforç de tots; i és el que s’està fent. Evidentment la única batalla que es perd, és la que no es lluita, així que ací estem; a la batalla.
M.R.: Si prediquem el canvi d’alguna manera i el missatge que transmetem és ‘no hi ha res que fer’, és un absurd: lluitem perquè pensem que es pot aconseguir.

P: I amb aquesta actitud, arriben fins al Japó!X.S.: L'hòstia, anar al Japó! Quan vam començar no ens ho haguérem cregut. Podíem aspirar a tocar, a viatjar un poc, a eixir de València, a fer algun disc... coses així! Això ho penses quan estàs damunt de l’escenari, en el Fujirock o a Caracas: et dones la volta i veus tota la gent del grup i... Fixat que som els mateixos que vam començar, de l’institut, i penses ‘hem aconseguit arribar fins ací’. És el més gran que ens ha passat: haver aconseguit trencar molts prejudicis i barreres, sense renunciar al que és la identitat del grup.
M.R.: Imaginat! Ens mirem com dient: ‘on estem!?’.

P: Tanmateix, cal que vagen al Japó, o que un videoclip seu faça 40.000 visites al Youtube, perquè isquen a Canal 9. I, llavors, el que és notícia és que Obrint Pas ix a Canal 9! X.S.: És de veres, ara hem eixit un parell de vegades i nosaltres mateixos diem ‘no pot ser, tio, ens han tret!’. La primera notícia a Canal 9 nostra va ser que havíem anat al Japó! És molt trist que hagen hagut de passar 18 anys. Ells ho van tractar com si Obrint Pas fora un grup que normalment eixia a Canal 9...

P: Els seus espectadors dirien: ‘i estos qui són!?’...X.S.: El que és important és que s’ha aconseguit normalitzar això. Ja és una cosa normal per als valencians que existix Orxata Sound System, La Gossa Sorda, Miquel Gil... Ja sonen de fons a les músiques de programes. És la societat qui, de dalt cap a baix, ha forçat els mitjans -en especial els públics que ens feien boicot- a posar-nos; no els ha quedat més remei. A banda de que a Canal 9 hi ha treballadors, als quals estigmatitzen i tal, que lluiten per això, jugant-se el lloc de treball...
M.R.: ...estan picant pedra perquè grups com nosaltres apareguem en normalitat! A Canal 9 i a Ràdio 9, els treballadors s’ho han currat molt.

P: Diu Feliu Ventura que els valencians “no coneixem els nostres artistes”. Estan d’acord?X.S.: És que és complicat. Si en la ràdio sonara cada dos per tres la nostra música o en la televisió el que ara és un fet extraordinari haguera sigut normal des de fa deu o quinze anys, tots tindríem molt accés. Hi ha molts grups increïbles que a nosaltres mateixos ens costa conèixer. Ací la nostra música està minoritzada com està la nostra llengua i han de ser les pròpies parlants, músics o públic els encarregats de difondre-la. Les institucions que són les que haurien de vetllar per la nostra cultura, estan en altres assumptes. El seu objectiu és que passem desapercebuts.
M.R.: És la concepció de la política cultural que té este país, que no només afecta els músics, sinó a molts nivells: prioritzen altres coses com els grans esdeveniments abans d’una indústria cultural forta.

P: Vostès, d’alguna manera, també fan política. No han estat mai temptats de fer política de partit, com per exemple ha fet Josep Nadal -cantant de La Gossa Sorda, que anà en les llistes de Compromís en les últimes autonòmiques-?M.R.: Nosaltres la política la vivim més enllà del que són els partits. Hem militat sempre en molts moviments socials: eixa és la nostra manera de fer política, des de fa molts anys.
X.S.: Treballem molt a gust en els col·lectius i plataformes en els que estem com a persones, on fem un treball més proper, més enllà del què som com a grup.

P: Diu Fermin Muguruza que té moltes ganes de tocar a València. S'imaginen tocant amb ell, aquesta vegada com a convidats a casa pròpia, o veuen que tal i com està el panorama serà complicat encara?M.R.: Nosaltres tenim molt bona relació amb ell. Vam tocar fa deu anys de teloners amb ell en una festa de l’Avanç i els últims concerts d’ell per ací els hem muntat nosaltres. Evidentment, si ve ens cridarà i hi estarem; siga de públic, o damunt de l’escenari.
X.S.: És una vergonya que no haja pogut tornar en condicions des de fa tants anys, perquè l’han boicotejat, en una mostra de la llibertat d’expressió que tenim a este país.

P: Els queda algú encara amb qui voldrien tocar?M.R.: Hem tingut companys molt canyers: enguany tocàrem amb Calle 13, fa molts anys amb Manu Chao. I clar, sempre hi ha ganes de tocar amb molta gent, de diferents ambients...
X.S.: Ens agradaria tocar en Àfrica, per demanar! A mi em molaria tocar amb Femi Kuti, en Lagos, Nigèria. Són coses molt difícils, però ens queda molt planeta per descobrir...

P: Després de tant de rodar, ara tanquen l’any al Festivern, un lloc que és quasi la seua casa. Supose que els farà il·lusió.X.S.: El Festivern és un ambient únic, perquè a la nit de Cap d’any es crea com una màgia... Eixos festivals són molt necessaris perquè s’ajunta molta gent jove i es visibilitza tot el que és invisible. És una manera simbòlica d’acabar l’any a casa nostra, després d’haver recorregut tants quilòmetres: allà carregues les piles, t’ajuda a continuar endavant i veure que no estàs sol .
M.R.: Ve gent de tot el País Valencià, del Principat... A la gent li fa més comboi que el típic concert d’estiu. Passa una cosa curiosa: et retrobes amb els amics, amb la gent que t’has anat trobant durant l’any als diferents concerts, te l’acabes tornant a trobar allà.

Entrevista realitzada per: L'informatiu