M'alegra que Ximo Puig, alcalde de Morella i diputat a les corts valencianes considere que la regeneració del seu partit passa per un procés de valencianització (El Punt, 23/06/2011). És bo trobar gent -en qualsevol partit- que considera que ser valencià és un valor i no un llast. No sé, però, si arriba a temps. 

Diuen que, durant el procés d'elecció de secretari general del PSPV, a què ell optava, un dels pesos pesants del partit va dir que Ximo Puig no podia ser secretari general del PSPV perquè tenia 'massa accent valencià'. No cal dir que qui ho deia no en té gens, d'accent valencià. De fet, ni tan sols està capacitat per a parlar en aquesta llengua, i així utilitza -sempre- la dels castellans.

Allò que impacta, però, és que en un partit valencià, aquesta característica fonètica haja pogut ser considerada com un inconvenient (tenir accent andalús ho seria en el PSOE andalús?). Potser no xoca tant si pensem -per exemple- que tota la campanya electoral en pobles com ara Massalfassar, Museros o Massamagrell s'ha fet íntegrament en espanyol. De fet, han usat el valencià sensiblement menys que el PP. Si hi afegim que el seu eslògan era l'aberrant 'Altre (sic) camí es possible', resulta difícil pensar com podria, qualsevol formació política, menystenir més el valencià.

I tampoc no ens sobtarà tant, si considerem el paper galdós que va fer aquest mateix partit quan governava a la Generalitat. Recordem que el model ridícul i nefast de Canal 9, amb censura lingüística inclosa, va ser obra del PSOE. Com també la renúncia a un model educatiu integrador i d'immersió lingüística, que hauria garantit que tots els escolars valencians coneixerien la llengua pròpia. És evident que no era això el que volia el PSOE d'aquella època. Com no ho vol el d'ara mateix.

A voltes somie que visc en un país normal. Un país amb una dreta que pretén conservar alguna cosa (ni que siga per als seus propis descendents) en comptes de cremar-ho tot (recursos naturals, teixit productiu, erari públic...) en una sola generació. Un país amb una esquerra que aspira a redistribuir més justament la riquesa i a corregir les desigualtats socials. Un país amb una dreta i una esquerra que no tracten de destruir, a cada moment, el país en què (i de què) viuen.

En lloc d'això, visc en un país on la dreta i la suposada esquerra coincideixen plenament en fer polítiques favorables a la banca i els grans empresaris, que deixen la gent treballadora amb l'aigua al coll. On els dos partits majoritaris troben un consens absolut a l'hora d'assumir una mentalitat colonial en què tot allò que ve de Madrid és millor i preferible, i tota  renúncia els pareix insuficient per a ofrenar-la als seus amos. Un país que paga caríssims trens d'alta velocitat que el connecten a Madrid, mentre manté una vergonyosa via única -de velocitat sensiblement més baixa- amb els veïns del nord, que són els que més comercien amb nosaltres.

Em resulta simpàtic, el senyor Puig. I m'agradaria un partit socialista poblat per gent com ell. Ara bé, sincerament, no crec que el seu partit estiga en cap camí de valencianització. Més bé al contrari, crec que -en la recerca del vot- accentuaran la seua deriva espanyolista, i seguiran fent de còmplices del PP en el procés accelerat de liquidació de la cultura valenciana, tal com han estat fent fins ara. 

La bona notícia, si és que n'hi ha, pot ser que l'aparició amb força de Compromís, a les corts i als ajuntaments, genere un pol d'atracció suficient, capaç de cridar l'atenció de moltes persones que -com el mateix Ximo Puig- són honestament valencianes, i -tanmateix- continuen militant, potser per inèrcia, en un partit tan clarament antivalencià com el PSOE (dir-ne PSPV, crec que és una ironia innecessària). Són aquestes persones les que hauran de fer un pas endavant. El pas, però, no crec que puga consistir en valencianitzar el PSOE, sinó en abandonar-lo per a sumar-se a opcions polítiques valencianes, ben allunyades de la mentalitat colonial que domina el seu partit actual.

Les seues ambicions polítiques són perfectament legítimes. Només cal que les posen al servei del seu país, i no al del país dels seus amos actuals.